Va estudiar a la Llotja i l'Acadèmia Baixas i va fer d'aprenent als tallers dels escultors Pau Carbonell i R. Atché.

El 1904 va exposar les seves primeres obres, Pregant (1903) o Tempestat (1904) i el crític R. Casellas el va definir com un escultor caricaturesc. Poc després va fer una segona exposició amb obres de temes mundans que va ser molt valorada pel tractament donat a les peces. El 1910, gràcies a una beca, es traslladà a París per completar la seva formació a l'Escola d'Arts Decoratives. Posteriorment viatjà a Londres, Sevilla i Madrid. Més tard, el 1918, s'instal·là definitivament a Nova York.

Va ser un dels primers artistes que el crític Eugeni d'Ors qualificà com a noucentistes.

El seu estil, força personal i difícil de classificar, s'inicià amb alguns trets propers al llenguatge modernista, però va evolucionar cap a una escultura de formes exagerades i distorsionada que fa que se l'identifiqui amb una nova generació d'artistes. Va fer tota una sèrie de retrats escultòrics de personatges coneguts de l'època, com Prat de la Riba i Francesc Cambó, entre d'altres. També va col·laborar habitualment realitzant petites figures amb el ceramista
A. Serra.

L'obra que ell mateix considerava més rellevant són les escultures de l'hipogeu de la família Camp i Morell (1908-1911; Cementiri de Lloret de Mar).

En l'etapa de maduresa es dedicà també a la il·lustració de revistes i llibres i a la creació d'ex-libris i va fer alguna petita incursió en el cartellisme. Va ser un dels fundadors de la revista Papitu i col·laborador habitual de la revista Cu-cut!.

Cap al 1930 abandonà el món artístic i se centrà en la recerca mèdica, àmbit en el qual va creure que havia descobert un remei per curar el càncer. Els darrers anys de la seva vida els va passar ingressat en un psiquiàtric.