La història del Modernisme a Terrassa està relacionada amb l'evolució de la seva indústria. A inicis del segle XX, la ciutat de Terrassa era una de les capdavanteres en la indústria llanera i exportava a tot l'Estat i a les províncies d'ultramar. La ciutat havia canviat des de l'arribada del ferrocarril, l'any 1856, que havia potenciat de manera definitiva el comerç i la indústria. L'any 1875 l'Ajuntament havia encarregat un nou pla urbanístic al mestre d'obres Miquel Curet i, l'any següent, s'acordava enderrocar el recinte fortificat que encara quedava en peu. Al mateix temps, la construcció el 1896 d'un pont a l'est, sobre el torrent de Vallparadís, i l'inici de tot el procés que va acabar amb el cobriment de la riera del Palau, a l'oest, van permetre que la ciutat superés les seves barreres naturals. Tot un seguit de noves tipologies arquitectòniques van canviar radicalment la imatge de la ciutat. Es van substituir els antics habitatges rurals per cases entre mitgeres; als afores del nucli urbà es van construir les noves fàbriques i sumptuosos magatzems comercials cobrien el camí entre el centre i l'estació del ferrocarril.
L'any 1891 va arribar a Terrassa Lluís Muncunill i Perellada, l'arquitecte que donaria un tomb a la imatge de la ciutat i que va deixar el conjunt d'edificis industrials més significatiu del Modernisme català. Fins al 1903, Muncunill va exercir com a arquitecte municipal i va treballar dintre dels estil eclèctics, des de l'edifici neogòtic de l'Ajuntament, fins a l'eclèctic Palau d'Indústries, seu de l'Escola Industrial. En deixar el càrrec es dedica als encàrrecs privats i aleshores donarà lloc a la seva producció modernista. Muncunill combinarà unes formes inspirades remotament en el gust gaudinià amb un gran coneixement de la tècnica arquitectònica, el domini del coneixement dels materials, el maó tradicional i el ferro colat. Però la gran aportació de Lluís Muncunill va ser la recuperació de la tradicional volta de maó de pla amb tirants metàl·lics sobre pilars de fosa. Aquesta solució li permet formes de gran bellesa sigui a les construccions fabrils, com el Vapor Aymerich, Amat i Jover (1907-1909), o als habitatges, com la Masia Freixa (1905-1910) -remodelació d'un antic edifici industrial-, que són, d'altra banda, les obres més significatives de la seva producció. Altres arquitectes com Melcior Vinyals, Antoni Pascual Carretero i Josep M. Coll i Bacardí deixaren també a la ciutat obres modernistes dignes de consideració.