La ciutat de l'Havana, a principis del segle XX era una ciutat moderna amb barris molt ben delimitats, un centre històric i uns eixamples en els quals s'assentava la nova burgesia. La independència política, tot i que controlada pels Estats Units d'Amèrica, justificava un entusiasme que es va reflectir en la imatge de la capital.
La nova capitalitat va generar la creació de tota una arquitectura pública que va adoptar, com era comú en les cultures occidentals, els estils eclèctics. Però en l'arquitectura domèstica l'Art Nouveau hi va tenir un fort desenvolupament. Més aviat, però, hauríem de fer servir la denominació de "Modernisme", perquè la influència catalana va ser molt forta -reflex, d'altra banda, de la forta emigració a Cuba d'aquest col·lectiu des del segle anterior. El nou estil, a més, va condicionar un fort creixement de les arts aplicades locals, moltes d'elles a mans de propietaris d'origen català.
Els nous eixamples o repartos d'El Vedado i El Carmelo des de 1859 i, ja a inicis del segle XX, Miramar, Country Club Park, La Playa i La Vívora, projectaven una nova ciutat d'amples avingudes amb arbres i parcs públics que van renovar-ne la imatge al mateix temps que afavorien la indústria de la construcció. El nou estil es va adaptar amb saviesa a les tipologies de l'habitatge de la ciutat caribenya caracteritzada pels bells pòrtics que va popularitzar Alejo Carpentier amb el nom de la ciudad de las columnas, però també van sorgir grans cases unifamiliars i alguns baixos comercials, la majoria lamentablement desapareguts o conservats en molt mal estat.
El Modernisme es va començar a desenvolupar a l'Havana en els darrers anys de la dècada de 1900 i durà només uns deu anys. Va ser mal acceptat pels arquitectes i mestres d'obres d'origen cubà, així que la majoria de projectistes -no podem parlar d'arquitectes ja que molts no disposaven de títol- eren d'origen català i els més destacats van ser Mario Rotllant i Folcarà, Narciso Bou i Ramon Magriñà. Rotllant, per exemple, era escultor de formació però va realitzar obres molt significatives com la Casa Gutiérrez Cano (1913) i, amb l'arquitecte Ignacio de la Vega, la Masia L'Ampurdà (1919), amb uns bancs que tenen influències molt directes del Park Güell. Entre els professionals locals, podem citar el mestre d'obres Eugenio Dediot, autor d'El Cetro de Oro (1910), un habitatge amb baixos comercials, el client del qual, però, era d'origen català. La curta, tot i que extraordinàriament productiva, etapa modernista acaba quan es funda el Colegio de Arquitectos de La Habana (1916), que va impedir l'exercici de tots els que projectaven sense titulació.