La ciutat d'Ålesund és el centre modernista més important dels països escandinaus. Si bé va ser a Oslo, llavors Kristiana, on, pels volts del 1890, es van construir els primers edificis del nou estil de Noruega, Ålesund va substituir la capital com a paradigma de la nova arquitectura, a causa de la reconstrucció integral que va sofrir després de l'incendi que va arrasar la població la nit del 23 de gener de 1904.
Com altres ciutats de la costa atlàntica, Ålesund va créixer durant la segona meitat del XIX gràcies a la industrialització de les empreses pesqueres centrades en l'exportació del bacallà salat. Aquest dinamisme va ser clau en la reconstrucció de la ciutat en només tres anys. La confluència d'una classe urbana, que va encarregar edificis vinculats a les seves necessitats com immobles d'habitatges amb comerços, vil·les residencials i magatzems industrials, i un grup de cinquanta joves arquitectes noruecs que havien acabat els estudis a universitats alemanyes i angleses, va fer de l'antiga ciutat pesquera construïda en fusta el símbol de prosperitat i modernitat de la jove nació Noruega, just acabada d'independitzar de Suècia el 1905.
L'incendi va destruir unes 900 cases i va desdibuixar el traçat urbà. Aquesta circumstància dóna un caràcter específic a Ålesund, ja que la nova arquitectura no es va reduir a alguns carrers o barris burgesos sinó a la totalitat del nucli ciutadà. De 1904 a 1907 es van edificar uns 350 edificis en els límits d'un pla urbanístic simple i pràctic, dissenyat per l'enginyer Frederik Næsser, que respectava la irregularitat topogràfica del terreny basant-se en el model del vienès Camillo Sitte. En la construcció, els arquitectes, també responsables dels dissenys del mobiliari i dels interiors, van gaudir d'una certa llibertat d'acció. Nissen, l'arquitecte responsable de l'administració, només va determinar alguns criteris estètics i constructius: respecte pel conjunt i les condicions de llum, higiene i densitat, límit en l'alçada dels edificis i en el nombre de llars de foc o en l'ús de pedra i maó. El resultat va ser una conjunció d'unitat i varietat singular, que conforma l'anomenat Ål Stil. Unitat en un tipus de construcció modesta però rica en ornaments lineals amb ressò del Jugendstil i en els elements tectònics locals, com les crestalleres o les torretes típiques de les esglésies de fusta medievals, les stavkirken. Varietat en la interpretació que cada arquitecte va fer d'aquesta tradició, dels materials autòctons i de la iconografia regional del Dragestil, l'estil historicista que rememorava el passat víking.